Els traductors automàtics fan això

Ja fa uns quants anys que hi ha traductors automàtics disponibles a Internet, i també hi ha gent incauta que es pensa que realment poden traduir bé qualsevol cosa… I acaba no entenent res del que li diuen o produint immensos nyaps que desconcerten o fan riure els destinataris, segons les circumstàncies. Tots hem vist i en veiem exemples prou sovint, fins al punt que gairebé ens hi hem acostumat.

Però amb els anys, es podria pensar que també creix el coneixement sobre aquestes eines i les seves limitacions. Sempre hi haurà gent molt optimista (o molt avara, tot s’ha de dir), però semblaria que en bastants àmbits hi ha més informació i ha disminuït la confiança cega en els traductors automàtics, sobretot quan es tracta de projectes importants o en què els responsables es preocupen de la qualitat. I en principi el Ministeri d’Educació seria un bon candidat a tenir aquestes coses en compte, oi? Especialment en un tema tan seriós com el web oficial…

Doncs bé, via La Tafanera m’ha arribat AIXÒ (feu clic a la imatge per veure-la més gran, i a la paraula si voleu anar al web original):

I em sembla que ja no cal escriure més, ni tan sols perdre més temps fixant-me en la resta del text…

 

Fora d’osques: ordinador busca llar

(Bé, tampoc no és tan fora d’osques, que avui dia en la nostra feina els ordinadors són imprescindibles i bé parlo al bloc de programari i recursos de tant en tant.)

Doncs això, que per circumstàncies de la vida he de fer lloc a casa i trobar-li una nova llar al meu primer Mac (snif!), que gaudia d’un tranquil repòs al fons d’un armari. Es tracta d’un Macintosh Classic de començament dels noranta, si no exactament com el de la foto molt semblant: recordo que aleshores em va semblar un avenç que tingués disc dur (el que havia heretat abans de mon germà anava amb dues disqueteres) i llegís disquets de dues cares. Això sí, els bytes de RAM i de disc amb què aleshores feia córrer alegrement el Claris i el Word 5 avui no donarien per a dues pàgines de text i encara menys una foto…

L’acompanyen una impressora Stylewriter de l’època, la documentació original, els disquets del sistema (System Seven, si no m’equivoco) i potser algun altre programa. Tot va funcionar un grapat d’anys fins que el vaig desar, coincidint amb l’arribada del meu primer iMac (quins records!).

Si us interessa o sabeu d’alguna col·lecció que el pugui acollir, poseu-vos en contacte amb mi a blog[arrova]annallisterri.net, sisplau. No us negaré que si en trec alguna cosa no m’anirà malament, però sobretot el que voldria és donar-li un futur més digne que el camió del reciclatge.

 

‘Everywhere they cook beans’

… que dirien els de From Lost to the River. O, si us estimeu més un equivalent català, a tot arreu es fan bolets quan plou.

I és que, encara que no en tingui foto, no em puc resistir a explicar-vos un nyap en anglès, ni que sigui per variar una mica. L’altre dia em van ensenyar una carta d’una empresa d’aquestes que es dediquen a muntar estades d’unes setmanes a Anglaterra per a adolescents, perquè les criatures els joves aprenguin idiomes i tota la pesca. Doncs bé, després de donar la informació pertinent,  acabava més o menys amb les frases següents:

[…] have a save journey.
King regards.

Per als que no sabeu anglès, hi ha dues faltes d’ortografia d’allò més tontes: confon save (’salvar’) amb safe (’segur’), que a grans trets vindria a ser com equivocar-se amb una essa sorda (rossa) i una de sonora (rosa), i el que habitualment són «salutacions cordials» (kind regards) es converteixen en una mena de «salutacions reials» (king regards), aneu a saber per quins mecanismes. Just la mena de coses que el corrector de Word no detecta (mentre totes les paraules surtin al seu diccionari, a ell tant li fa com es combinin), però que no solen escapar a una lectura mínimament atenta… I que sempre fan lleig, però encara més en un sector com aquest.

No cal dir que tant els destinataris de la carta (sobretot!) com una servidora esperem que els que han escrit la carta en sàpiguen més d’organitzar que de picar lletres, i que d’ensenyar anglès se n’encarreguin persones amb un millor domini de la llengua. Perquè pel que m’han dit es tracta d’una empresa seriosa, amb anys d’experiència i bones referències, i tots podem tenir un mal moment.

 

El traductor, a la coberta

Encara que no en tinc dades generals (segur que algún’ha fet un estudi), diria que en gairebé tots els llibres traduïts que m’han passat últimament per les mans he pogut saber qui era el traductor. És una de les informacions que figuren a la pàgina de crèdits i moltes editorials inclouen també el nom del traductor a la portada, més o menys destacat. Però no n’hi ha tantes que el facin aparèixer a la coberta, i menys d’una manera tan destacada i integrada en el disseny (si semblava un subtítol…)  com en aquest llibre de Miscelánea Editorial que he vist anunciat en una revista. De fet, m’ha cridat prou l’atenció com per treure’l aquí.

Cal dir, sobretot per als que no sou del gremi, que això de fer sortir els traductors a la portada no em sembla important per una qüestió de fer content l’ego (bé, tots tenim el nostre orgull i fa il·lusió, fins i tot als que som vergonyosos de mena), sinó perquè, com més es vegi el traductor, més poden adonar-se els lectors de la seva tasca. I a la llarga, si els lectors que tenen ben present la figura del traductor és més fàcil que reconeguin i apreciïn la seva feina, i en conseqüència reclamin que sigui de qualitat, cosa que pot portar a una major valoració i una millor situació de tots plegats… I això que el traductor, per tot el que té de creació la seva feina, és relativament visible. Es podrien dir coses molt semblants de molts altres professionals (per exemple els correctors, per la part que també em toca) que treballen perquè els llibres surtin al carrer, i surtin tan bé com sigui possible, però que no sempre troben el reconeixement i les condicions desitjables. (En aquest bloc mateix trobareu referències, però us en deixo una de recent sobre traductors aquí.)

Per acabar, aviso que no sé res d’aquest llibre ni de l’editorial que l’edita més enllà d’aquesta coberta, és a dir que a dins tant hi pot haver un nyap com una obra d’art, i que tampoc no m’interessa tant com per llegir-lo i explicar-vos-ho.

 

Parlar és traduir

[…] La realitat, però, és que ens passem la vida traduint entre parlants d’una mateixa llengua. Parlar, sempre, és traduir. La situació europea –més enllà de les anècdotes electorals– posa en evidència que la llengua dels europeus és la traducció. I cada dia més el multilingüisme és percebut com una benedicció. Si assumim que tota comunicació implica traducció no té sentit desfer-se de cap de les llengües del món. Sense la condemna de Babel estaríem més avorrits que un mort expressant-nos en aquella llengua en la qual Déu comentava la jugada a Adam, allà al paradís: una llengua perfecta, immutable, que s’hauria conservat a base d’evitar qualsevol malentès i en la qual tot s’entendria amb precisió i a la primera. En un entorn comunicatiu d’aquesta mena el gran negoci de Movistar seria impensable. Gràcies al malentès, en canvi, el món es mou. La xerrameca és constant i obliga a la discussió i l’intercanvi, és a dir, al pensament. […]
Miquel Berga, avui a El Punt

 

Ho havia de repetir

Maltratar al traductor es maltratar al lector.
María Teresa Gallego Urrutia, traductora, a ABC (via ‘Sobre llibres‘)

 

Una de les moltes coses que no sabia

‘Uerba uolant; scripta manent’, deia Caius Titus. […] el senador romà es referia precisament al fet que les paraules dites, arriben amb força a tot arreu; en canvi, escrites, queden enterrades entre papers, silencioses… Després, en créixer el prestigi del llibre el sentit de la frase es va capgirar.
Jaume Cabré, al suplement de Cultura de l’Avui dissabte passat

Un dels molts temes interessants per llegir i aprendre, la història de la lectura i com l’expansió de la paraula escrita ha afectat la manera de veure el món i de pensar. I ara, amb els mitjans de comunicació audiovisuals i totes les pantalles que ens envolten, també per preguntar-se cap a on estarem evolucionant.

 

Lleures de diumenge

Llegeixo en una novel·la de ciència-ficció que uns personatges parlen en un idioma que té «un fonema per denotar majúscules». No estic segura de si una cosa així podria existir, ni com, o de si senzillament l’autor està barrejant la gimnàsia amb la magnèsia, ni tampoc tinc ganes de posar-me a investigar.

Però imaginem-nos que una cosa així funcionés i tinguéssim un clar equivalent sonor de les majúscules. Tindríem els mateixos dubtes i discussions que ara sobre el seu ús? O ens hauríem posat d’acord molt abans? Com sonarien aquells que sempre escriuen «el Director» i «l’Empresa» (i que de vegades fa la sensació que si no posen «la Taula» i «la Cadira» no és per falta de ganes)? I tota la gent que sortirà pels mitjans aquesta nit i demà al matí parlant d’eleccions?

Ai, la tonteria dels diumenges…

 

Com som! (o podem ser)

Ja saben vostès que la filologia combativa (branca de la filologia que serveix per a barallar-se el personal) és una altra de les aportacions d’aquest país als progressos de la ciència.
Joan F. Mira, llegit al Rodamots d’avui

 

Curiositat i peus d’imatge

Un apunt de Fortografies sobre un cartell de l’Ikea que es fa un embolic amb els pronoms febles m’ha fet pensar en un parell de fotografies que tenia arxivades de fa temps.

Ja he dit alguna vegada que per mi això de l’Ikea em fa tornar a quan era petita i jugava a les casetes, i tinc tirada a entretenir-me fent un cop d’ull a la publicitat de la casa. I com que a més tinc tics professionals, aquest hivern em va cridar l’atenció un peu d’imatge referit a una fotografia de «amunt». Per mi això no funciona: amunt i avall indiquen alguna mena de moviment o direcció («tirem amunt», «ho trobaràs més avall»), mentre que per indicar on és una cosa es fa servir a dalt i a baix. De tota manera, vaig decidir desar la imatge i no precipitar-me a fer l’apunt, que una no ho sap tot i podria ser que per algun territori de parla catalana hi hagués variacions del sistema perfectament vàlides… (Ja m’havia endut un ensurt amb un desdejuni vist no sé on, que a mi em va fer angúnia però que per altra gent és d’allò més normal.)

Curiosament, poc després va arribar a casa un altre fullet molt semblant, i aquest cop el peu m’enviava a la foto que hi havia «a dalt», cosa que ja em va semblar més lògica. Error rectificat? Aquest cop el traductor o corrector anava més fi que en el fullet d’abans? M’inclino a pensar que sí, però admeto que no he investigat més el tema (pendent per al dia que tingui temps i ganes de mirar gramàtiques) i que podria ser que m’equivoqués.

I parlant d’Ikea, també tinc fotografiat un cartell d’una botiga amb unes quantes faltes d’ortografia i expressions malgirbades, d’aquells que per poc que t’hi fixis es veu que hi hauria d’haver passat un bon corrector… Però a hores d’ara (en broma en broma, el bloc deu haver fet dos anys un dia d’aquests) escriure un apunt d’això gairebé em fa mandra.